Atenció! Aquesta pàgina utilitza cookies i tecnologies similars.

Si no canvia la configuració del seu navegador, vosté accepta la seva utilització. Més informació

Ho entenc

DES DEL MEU FAR

Aquí podreu trobar la columna que publico mensualment a El Mònic.
Febrer 2016

RETALL DE FELICITAT

Farem camí plegats si quan, davant una fumejant tassa de cafè, et disposes a llegir aquest retall de literatura i vols trobar-hi quelcom que entretingui i alhora informi del que passa al teu voltant. Aquí, a La Torre, i també tafanejant una mica la vida i els circumstàncies dels nostres veïns més propers i dels de més enllà. Amb estil periodístic em dedico això des de fa molts i molts anys, darrerament una mica més oblidat per la dèria de la política. Bé, amb temps per a tot, retorno als meus orígens de columnista d’opinió i enceto avui un espai nou amb il·lusió i continuïtat. El titulo “des del meu Far”, que evidentment és el teu, és el nostre, és el de Torredembarra, he trobat que ens farà sentir molt propers.  Al Far hi he pujat dues vegades i quan he mirat a la llunyania on tot es difumina, on la profunditat del mar blau barrejant-se el amb la línea de l’horitzó, evidencia una amalgama de tons entre blaus, grisos i daurats, gairebé indefinibles, he entès que la felicitat és això tan poc tangible. És la sensació de benestar que et pot donar un retall de paisatge en un dia clar, quan el sol t’escalfa la pell, t’entravessa fins al cor i et far sospirar profundament. És mirar enrere i oblidar l’esforç, la dificultat del camí que cal fer per poder mirar l’horitzó i esblaimar-se de plaer… Doncs, des del Far -hi has de pujar al menys una vegada a la vida- i el meu petit retall de felicitat, si vols, farem camí plegats. T’espero.

Núria Gómez Granés, escriptora
Llegeix l'article a la web de el Mònic


Febrer 2016

MONSTRES I PORS

L’altre dia vaig poder as- sistir a una classe magis- tral sobre, Hieronymus Bosch Van Aken, El Bosco, pintor amenc nascut a Hertogenbosch (Holanda) que moria l’any 1516, als seixanta anys d’edat. L’expert explicava entusiasmat el tríptic del que tant s’ha parlat aquest dies, al posar en entredit la seva autoria: El jardín de las delicias (el Prado) Mentre l’expert dissertava sobre l’estudi que s’havia realitzat per autenticar l’obra, jo seguia l per randa les pinzellades de la pintura que una part representa el món lliurat a la disbauxa i el pecat. Homes i dones nus, man- tenint relacions -algunes contra natura- amb una forta càrrega eròtica i sexual al·lusiva a la luxúria, mig menjats per monstres. Explicava el catedràtic, que el tríptic va penjar en un primer moment en les parets de El Escorial, concretament en l’estan- ça de Felip II, que l’utilitzava com a referent per les re exions del monarca sobre el bé i el mal, la vida i la mort. Arribats a aquest punt vaig desconnectar ab- solutament de l’aula. Imaginava a Felip II passant fred entre les gruixudes parets de pedra, obsessionat amb la part més colpidora de la pintura. Gairebé el nota- va esborronat i tremolant, mentre es contemplava a sí mateix com a protagonista d’un dels esperpèntics personatges, entravessat per etxes i menjat pels monstres d’en Bosco. Intuïa la silenciosa por del rei instal·lada en la mitja foscor de la cambra, la negror de la nit que molt poc a poc ho envaïa tot, deixant-se lliscar mandrosament per les parets. Era just abans d’aclucar els ulls, arraulit en posició fetal, intentant dir adéu al dia i pensant, ho hauré fet bé avui?

Núria Gómez Granés, escriptora
Llegeix l'article a la web de el Mònic


Març 2016

AL PEU DE LA CREU

Avui, per les dates en que estem, vull fer una mirada de dona a dona, als senti- ments d’una mare que ha sabut des de sempre, que els dies del seu únic ll es- taven comptats. M’apro- po a ella, a Maria, des de la petitesa del meu criteri per trobar-me amb la seva mirada i la seva força. Ho faig com moltes altres ve- gades, amb el convenci- ment que en la paraula es- crita hi trobaré la resposta i obro la Bíblia. Imbuïda en la lectura me’n adono que ens han explicat tant l’inici del seu el camí, hem parlat tant del seu destí, estem tant acostumats a veure la grandiositat de la seva generositat, que potser no hem pensat gaire en els seus sentiments. En el seu entorn, segur que no encaixava gaire, per no dir gens, un embaràs fora de context. Abans de Maria la humanitat ja existia, des- près d’ella també, però en el decurs de la seva trajectòria, la Història s’es- criu en majúscules. Com a mare es desfà en el seu ser més íntim, estremint-se amb els atacs i burles que fan al ll, quan apressant-lo li esquincen la pell, el fuete- gen i el condemnen a mort. Em puc imaginar la negror del patiment de dona, de mare, on l’esperança és la promesa del futur alli- berador per a tots. La puc veure seguint el ll amb el cor sagnant pel dolor men- tre li expira la vida. No està sola, clar que no, en aquest dolorós trànsit del ll, però ella és la mare. L’ha portat a les entranyes, ha notat el seu alè mentre l’acaronava estrenyent-lo contra el pit i ha patit. Per a molts, Ma- ria avui ho tornarà a reviure tot, tornarà a tenir senti- ments de dolor i passió, per a molts, avui Maria serà un cop més una dona, una mare, al peu de la Creu.

Núria Gómez Granés, escriptora
Llegeix l'article a la web de el Mònic


Abril 2016

PASSIÓ PER LLEGIR

Seguint el rastre de les pasions escrites, destaca amb ímpetu aquest any Miguel de Cervantes. A la seva obra més genial “El Quixot” hi tenen un paper molt destacat les dones. Cervantes, l’escriptor íntim, retrata el seu temps, la seva gent, amb pincellades genials de trama i de personatges. Marcela, Dorotea, Claudia, Quitèria, Teresa i per descomptat Aldonza Dulcinea. Les dues centes dones que acompanyen el cavaller, sovint tant sols son un nóm, un mite, una imatge de referència. Altres vegades són dones de carn i os que es belluguen i actuen amb la resta de personatges de l’obra. I encara potser trobaríem un tercer grup de dones que actuen tenint una representació dins mateix de l’obra. Per exemple Dorotea es disfressa d’home per a reconquistar en Fernando. Altisidona fingeix ser una gran dama enamorada d’en Quixot, Marcela en un altre ordre de coses crea un personatge lliure i es converteix en pastora. I així fins arribar a Dulcinea. Aquesta és la gran dona, el punt de referència, el personatge intangible creat per un altre personatge imaginat, una entelèquia a fi de comptes. Les dones del Quixot, són dones segures de si mateixes, amb llibertat per fer coses equivocadament com la Claudia Jerònima, que buida al pit del seu promès el fusell i les pistoles perquè, equivocada, creu que es casarà amb un altre.... i així fins al final. Pàgines i pàgines i més pàgines de literatura apassionant per a somiar, per a riure, per a plorar, per a deixar-nos en dur per altres paisatges, altres aromes i altres mons. Un llibre, la il·lusió d’una rosa, una història apassionant...Sant Jordi.

Núria Gómez Granés, escriptora


Maig 2016

PARLEM DE PARTS

Es diu Nala i és encara molt joveneta, no ho esperàvem, ha estat un petit ensurt que poc a poc anem paint. Just avui he rebut al telèfon un breu missatge i una fotografia corre, vine, ja ha arribat l’hora. Feia dies que ho esperàvem, des dels vols de Nadal quan li varem veure com li creixia la panxa. Poc a poc les seves passes van ser menys destres i gairebé ja no pujava la petita escala d’accés a casa sense ranquejar. Sempre que em veia es feia la melindrosa, cercant l’acaronament i la petita recompensa comestible que li donava mig d’amagatotis. La xocolata no és recomanable i el sucre tampoc, però un bon tall de fuet sempre li ha fet goig. Quan he arribat a casa seva no m’ha fet gaire cas. Ajupida, gairebé recargolada, posada de costat i empenyent amb força, al despuntar l’alba, sense gemecs, ni suors, ni xiscles, en una caseta força gran i ben condicionada per a no passar fred, ha succeït. Primer un, desprès l’altre i un altre... fins a cinc. Humits, petits com a ratolins, amb el morro rosat i el pel blanc amb taques negres, cercant amb delit el mugró que els alleti i l’escalfor del pel de la mare, Pobreta mare, tant de patiment i no te cap fill que se li assembli, tots son com el pare que jeu tranquil·lament i s’ho mira de lluny. Penso en ella i sento una remor al cor, tan que li agrada prendre el sol i ara no deixa el cau ni un sol moment. La miro i m’envaeix una tendresa d’amor, la que va més enllà de la seva condició animal, si parlem de parts.

Núria Gómez Granés, escriptora